Valadas occitanas d'Itàlia
Nòrmas ortogràficas, chausias morfològicas e vocabulari de l’occitan alpin oriental :
La « Comission Internacionala per la Normalizacion Linguística de l’Occitan Alpin » es estaa creaa en 1999 sus propòsta de la Comunitat de Montanha de la Val Maira e dins lo quadre de la mesura 4.2 de la convencion Interreg II Itàlia - França. Aquesta comission era formaa da Giovanna Bianco, Franco Bronzati, Jean-Michel Effantin, Philippe Martel e Rosella Pellerino, abo la collaboracion de Dario Anghilante, e coordinaa da Xavier Lamuela. Son encharja era de propausar una ortografia e una varietat referenciala per l’ensem di parlars occitans alpins presents dins lo territòri de la Region Piemont e d’illustrar sa chausia abo un diccionari de uech mila paraulas.
La conven de mencionar quala es la relacion entre la lenga de las valadas dal Piemont e lhi autri dialèctes occitans. Lhi parlars dal nòrd, de las vals d’Ols, Cluson e Sant Martin, continuon sensa chambiaments importants aquilhi dal caire francés; pus al sud, la se fai gradualament la transicion vèrs lo piemontés, mas las características occitanas son sempre presentas e la referéncia a l’ensem de la lenga possibla.
Una varietat referenciala deu èsser generalament compresa e acceptaa. Un principi útil per l’establir es aquel de cerchar la forma de lenga que, apresa da un estrangier, lhi permeteria de comunicar normalament en donant l’impression de parlar una varietat que seria pas jamai aquela de l’interlocutor mas que poeria èsser aquela d’un luec ben pròche. Dins nòstre cas la fragmentacion dialectala permet pas de far aquò per tot l’ensem de las varietats presentas, mas, en o fasent per las valadas centralas, la s’obten já un modèl de lenga disponible per qualqui usatges generals. D’autre caire, dins la varietat propausaa, tot en cernent las características di parlars centrals, de solucions d’autras oríginas son estaas aculhias quand las semelhavon preferiblas, generalament perque las èron menc tributàrias de las influéncias italiana e piemontesa. En tot cas, en emplegant l’ortografia comuna, chascun pòt escriure dins sa pròpria varietat d’una maniera accessibla per l’ensem de lhi occitanòfons; aquò permet l’usatge de varietats localas dins ben de situacions pròprias de la varietat referenciala simplament en levant qualquas características tròp marcaas. Chal tenir da ment que la pràctica generala de l’occitan admet una lònja sèria de características dialectalas dins l’usatge cultivat; aquesta propòsta de varietat referenciala deu èsser donca presa coma un exemple de forma possibla per l’usatge general e non pas coma una lenga normativa rígida. Solament la pràctica abituala d’aquesta forma de lenga permeterè de fixar çò que chasque varietat locala lhi poerè aportar e çò que convenerè a l’usatge general. En consequéncia, la gramàtica e lo diccionari son presentats coma una caracterizacion de la varietat propausaa, en laissant de plaça, sus ben de ponchs, a de solucions alternativas.
Xavier Lamuela, coordinator de la Comission Internacionala per la Normalizacion Linguística de l’Occitan Alpin
