I a de novetat dins la Letra de ligason ! Isabelle Collomb, toponimista al Congrès, redigirà d'ara enlà cada mes una novèla cronica dedicada a la toponimia occitana dins la quala evocarà l'avançada de sas òbras e diferents aspèctes e nocions d'aquela disciplina. Nos informarà tanben de l’actualitat de la recèrca e de las publicacions.
« Es dins un sens larg e ligat a la percepcion qu'an los individús del « limit », de la « frontièira » que se considerarà aicí aquela nocion. La toponimia, e la vastitud de las tematicas onomasiologicas que recobrís, ofrís dins aquel domeni una paleta de vocabulari ligat a de camps semantics divèrses, particularament rica e variada.
Tot limit efectiu es bon per nomenar un luòc, mas tot luòc balha tanben matèria a èsser limitat : un camp, un domeni, una parròquia, una senhoriá a l'Edat Mejana, un comtat o un ducat fins a la Revolucion, un pagus abans tot aquò…
Constituïsson de frontièiras lo long de las qualas sont plaçada de bòrnas, de barraduras, de croses, de forcas, de fortificacions per susvelhar l'autre e defendre son territòri sul qual se pòt passar mejançant un drech de peatge.
Los toponims que fan referéncia a una barradura son nombroses e l'occitan usa de mantun tèrme per los mencionar ; pòdon renviar a de clausuras de pichons espacis coma de camps, pas totjorn perennes, de còps naturalas (las sègas per exemple que pòdon tanben jogar un ròtle defensiu) coma a d’embarris dont los objectius son de mai granda amplor.
D'autres toponims fan explicitament referéncia a de « frontièiras », de limits pròpriament diches se poiriá dire, que nomenan sovent los marges de territòris pro espandits, materializats, aquí ont lo besonh se’n fa sentir, per de bòrnas.
Entamenarem aquel periple que nos menarà delà los limits, per lors abòrds, es a dire la toponimia occitana de las bordaduras e dels angles.
Broa es un tèrme qu'emana del gallés *brog(i), « territòri, region, frontièira, marcha » e qu'a conegut una plan granda expansion toponimica en païses occitanofòns. Pòrta lo mai sovent lo sens de limit juridic, tre la Bassa Edat Mejana.
Se los encontra dins d'unes Labro [La Broa], Labroue [La Broa], Lo Broual [Lo Broal], Lasbros [Las Broas]…
La riba occitana possedís, coma la « rive » francesa, lo sens de « riba d'un cors d'aiga », mas egalament lo de « aurièira, bòrd » dont d'unes toponims se fan lo resson : Ribeyrols [Ribeiròls] a L'Albenca (Òlt), Ribeyrol [Ribeiròl] a Aurèira (Puèi de Doma), La Rive [La Riba] a Vernhòla (Arièja), Pech Larive [Puèg La Riba], a Sent Circ de la Pòpia (Òlt)…
L’« aurièira » se retròba jos la forma occitana oralha que Mistral balha per « aurièira, bòrd d'un camp, aurièira d'un bòsc » que se coneis dins Belle Oreille [Bèloralha] a Bèlfòrt de Carcin (Òlt), o jos la forma aurièra dins Laurière [L’Aurièra] a Sent Andrieu de Najac (Avairon) per exemple.
De meteis sens, l'occitan òrle ont se reconeis lo ourlet francés (de meteissa etimologia), qu'a probable balhat son nom al Mas d'Orlon [Mas d’Orlon] a Sent Circ de la Pòpia (Òlt), a Ourly [Orlin] a Bèlmontés de Peiregòrd (Dordonha) o encara a Ourlette [Orlèta] a Sant Laurenç-los-Banhs-Laval-d'Aurèla (Ardecha).
Lo tèrme mai evident per designar un « canton de tèrra » es angle dont las grafias francesa e occitana son las meteissas. Se retròba en toponimia dins L'Angle [L'Angle] a Senebièras (Òlt), Anglard [Anglar] de Sant Martin-de-Vèrn (Òlt) bastit amb lo sufix locatiu -ar, mentre que Langlade [L’Anglada] a La Vèrnha li a preferit lo sufix collectiu -ada.
Lo tèrme cunh, « canton » es el tanben plan representat en toponimia occitana jos de formas graficas e foneticas variadas. Coma angle, pòt prene lo sens de « limit » de senhoriá, de parròquia, de domeni, de camp… Es egalament lo cas en Carcin, ont se tròba Le Cun [Lo Cunh] a Fontanas del Causse, a Livernon, a Relhac, mas tanben Les Connes [Los Cunhs] a Ròcamador (totes dins Òlt), Cougne [Conh] e Cougnet [Conhet] dins los Alps Maritims...
Lo tèrme còrn, qu'a pas mai en occitan contemporanèu que lo sens de « canton », aviá tanben en occitan medieval lo de « cap, extremitat, limit ». Es donc amb aquel doble sens que se retròba en toponimia coma dins Lacornière [La Cornièra] de Bach (Òlt), Cornière [Cornièra] a Gordon (Alps Maritimes), Cornières [Cornièras] a Cenestís (Òlt e Garona) o encara Les Cournières [Las Cornièras] a Pèiracava (Gèrs) per exemple.
Se coneis plan lo tèrme occitan caira que pòrta lo sens de « ròca, ròc ». Caire emana de la meteissa raiç que la de « angle », « canton », puèi de « pèira angulara » çò qu'explica que lo mot aja tanben servit a designar de fortificacions. Los diferents senses de caire se mesclan al ponch qu'es sovent delicat de los diferenciar amb certitud, sustot que los luòcs situats en limit territorial son privilegiats per installar de posicions defensivas, mai o mens fortificadas. Se citarà tres exemples olteses : Le Cayré [Lo Caire] d'Assièr que constituís lo limit entre Assièr, Aissets e Rèirevinhas, lo de Sant Simon entre los territòris de Sant Simon, Teminetas e Sonac o encara lo de Senalhac de Lausès al limit de Sant-Cernin.
(a seguir) »
Isabèu Collomb