La seguida de la cronica d'Isabelle Collomb, toponimista al Congrès, dedicada a la toponimia occitana dins la quala evocarà l'avançada de sas òbras e diferents aspèctes e nocions d'aquela disciplina. Nos informarà tanben de l’actualitat de la recèrca e de las publicacions.
Los troncs de peatge
A l'occitan tronc / tronca / troncha e soc / soca / socha designan totes un tronc o una soca d'arbre mas an egalament pogut, segon Frederic Mistral, représ per Jacques Astor prene lo sens de « tronc d'arbre cavat a sa partida superiora ont se depausava los dreches de peatge. »1 La frequéncia de l'emplec del singular dins la microtoponimia que renvia a aqueles tèrmes afortís aquel analisi mentre que lo del plural renvia mai probablament a de luòcs eissartats.
Se pòt tanben raprochar lo tèrme « soca », del « drech de soquet o de barra » dont L. Sant-Marty rapòrta l'existéncia a Caors dempuèi lo sègle XIV, taxa sul vin, atal apelat perque èra solament après lo pagament de la taxa que l'encargat tirava lo barra tampanda la pòrta de la vila2. Per aquela mena de toponims, se pòt citar amb Astor La Soca que fa limit entre Montferrer e Cortsaví, dins los Pirenèus orientals, en país catalan, mas tanben La Soca de Sant Pèire dels Forcats dins lo meteis departament, en limit de la parròquia d'Eina ; Souquet [Soquet] a Doleson (Gironda) a 200 mètres de La Barrade [La Barrada] ; Le Souquet [Lo Soquet] a La Sauvetat de Dròt (Tarn e Garona) en limit d'amb Romanha ; Souc Blanc [Soc Blanc] a la frontièra entre Lo Barri d'Illamada e La Vila Dieu del Temple (Tarn e Garona) ; Le Souc [Lo Soc] e Les Places du Souc [Plaças del Soc] a Aissendolús (Òlt), non luènh del Lac des Termes [Lac dels Termes] e en limit d'amb Teminas ; Le Pech du Souc [Lo Puèg del Soc], a Fenolhet dins Aude en limit d'amb Onós e La Corteta, etc. Los exemples mancan pas.
Es tot parièr pels tèrmes « tronc », « tronca » e « troncha », levat en país Arpitan ont La Tronche sembla totjorn designar un terren plen de socas. Tronc Biel [Tronc Vièlh] a Rinhac (Avairon) e Le Tronc [Lo Tronc] (ja sus la carta de Cassini) d’Anglars e Sent Felitz se respondan, totes dos tocant un pont sus dos afluents de l'Alzon ; La Tronche [La Troncha] a Albinhac (Corresa) es a l'exacte limit de Beinat , la de Vilaton (Òlt e Garona) de Tonens ; Troncou [Troncon] de La Sauvetat Sent Gili (Hauta Garona) es a la frontièra de Legavin e tòca La Baraque [La Barraca] (nom d'aubèrga e donc, se l'a vist, potencialament de peatge) ; la Montagne du Tronc Soutro [Montanha del Tronc Sotran] de Trisac (Cantal) fa limit d'amb Valeta ; La Tronque [La Tronca] de Montdavesan (Hauta Garona) d'amb Le Hosseret e Tronca de Veiria es tota pròcha de Denguin e Borgarbèr. Aquí encara, los exemples probants son nombroses.
De toponims dobtoses
Per acabar aquel torn d'orizont de la toponimia occitana dels peatges, nos penjarem sus qualques termes que lo sens e/o l'origina fan pas l'unanimitat.
Lo primièr es Le Fesc [Lo Fesc], toponim plan espandit, eissit del latin ꜰɪꜱᴄᴜꜱ, que designava « una banasta o un panièr a argent ». Paul Lebel e Paul Maitrier3 pensan qu'a l'epòca merovingiana fiscus, fisca èra un pòst de doana installat a una frontièra de pagus. André Soutou4 sosten la proposicion de Franck R. Hamlin a aqueste prepaus e escrich que fesc sembla aver possedit lo sens de pòst de contraròtle, peatge, puslèu que de domeni apertenent al rei o a la Glèisa e qu'aquela analisi es justificada dins mantun cases concrèts examinats dins Erau, mas tanben dins Ardecha, Avairon, Gard, Losera e Tarn.
Mas Jean-Pierre Chambon5 refuta aquel ponch de vista qu'es, segon el, eissit d'especulacions basadas sus l'interpretacion de tal o tal exemplar toponimic e pòt donc pas èsser retengut. Pertocant Jacques Astor, balha pas a fesc que lo sens de « domeni reial, tèrra apertenent al rei »6.
Pasmens, otra la comuna de Sant Geli dau Fesc documentada per Hamlin7, se pòt balhar mantun exemples de toponims del tip que semblan respondre a la tèsi sostenguda per Lebel, Maitrier, Soutou, e Hamlin. Dins Gard : Le Fesc [Lo Fesc] a La Grand Comba es al ras immediata d'un pont sul lo Gardon d’Alès e qu'afronta L’Habitarelle [L’Abitarèla] comuna de Las Salas de Gardon sus l'autra riba ; Le Fesc [Lo Fesc] a Sent Ginièis de Malgoiriés, lo long de la rota que mena de Nimes a Alès, portada sus la carta de Cassini, de cap a l’Habitarelle de Sauzet [L’Abitarèla de Sauset] (L’Habitarelle Haute [L’Abitarèla Nauta] sus Cassini, comuna de Sauset, e a L’Habitarelle de la Calmette [L’Abitarèla de la Calmeta] (L’Habitarelle Basse [L’Abitarèla Bassa] sus Cassini) a La Caumeta ; a Uchau, sus la rota anciana portada sus la carta de Cassini que mena de Nimes a Montpelhièr e en limit d'amb Vestric e Candiac ; dins Erau a Rojan, sus la rota de Pesenàs a Bedarius, egalament portada sus Cassini, e en limit de las actualas comunas de Cauç e Alinhan ; en Losera a Chauchalhas , en limit ambe Noalhac ; o encara Le Fiscalou [Lo Fiscalon] de Puègcèlsi (Tarn) a proximitat del punt de joncion entre aquela comuna, La Ròca (Tarn) e Puèggalhard (Tarn e Garona) ; Le Fesquet [Lo Fesquet] a Montdosilh (Hauta Garona) al ras immediata d'un pont sus la Saussa e del punt de joncion d'amb Montrabe e Bèlpuèg.
Al latin ꜰɪꜱᴄᴜꜱ respondiá, segon Lebel e Maitrier8, un germanic ᴍᴀɴᴅᴀ de meteis sens, portat pels francs o los visigòts. Balhan coma exemple Mirmande [Mirmanda] a Sant Joan de la Chalm (Naut Léger), pedatgium de Mirmanda en 1320, al limit del pagus Vellaicus e del pagus Gabalitanus.
En estudiant qualques toponims d’aquela mena, se pòt en efièch sosténer la tèsi manda = peatge. Pertocant la comuna de Marmande [Marmanda], d'Òlt e Garona, Dauzat e Rostaing veson lo sens « vila, ostal fortificat », Negre, seguit per Astor, un nom d'òme germanic. Mas Bénédicte Boyrie-Fénié nòta pasmens que Marmanda èra una bastida, una vila nòva de Ricard Còr de Leon, fondada en 1186 qu'èra tanben un luòc de peatge important9. Dins Gèrs, Marmande [Marmanda] de Becàs tòca Haget, lo de L'Isla de Baish fa limit ambe Clarmont de Savés, lo d'Escòrnabueu es a l'exacta frontièra ambe Gimont ; dins Landas, Marmande [Marmanda] de Classun es tot pròche de Las Aigas. Mirmande [Mirmanda] de Pompinhan acantona amb Grisòlas, Castèthnau d'Estretasfonts, Sent Rostesi e Ondas, aquelas tres darrièras comunas essent dins Auta Garona. Enfin Mirmande [Mirmanda], comuna de Droma, ont la preséncia d'un peatge sul camin de tira dels vaissèls remontant Ròse es atestat pendent tot lo long de l’Edad Mejana10.
Conclusion
Dempuèi l'Antiquitat e lo desvolopament de las vias romanas en Gàllia, de dreches de peatge an doncas estats prelevats al passatge de corses d'aiga o a las dintradas de las vilas. A l’Edad Mejana, los peatges, jos de denominacions divèrsas, son la principala ressorga financièra aplicada als camins grands. Avián per objècte de provesir a las despensas de construccion e d'entreten d'obratges necessaris a la circulacion. Mas arribava plan sovent que los produches d'aquelas taxas sián pas utilizats a aqueles fins e sián desviats cap a d'autres usatges, quitament pels collectors eles meteisses.
Los diferents peatges, plan impopulars foguèron abolits après la Revolucion, mas la mana que representavan fasent defaut, lo Directòri los relancèt e perdurèron a fins del sègle XIX. Coma foguèron fòrça nombroses e percebuts sus un periòde plan long, se tròba encara, aicí e alà, de traças materialas de lor preséncia.
Coma s'o a pogut veire, los noms que los designavan son nombroses e totes son pas absoludament atestats coma tals, d'unes fasent l’objècte de controvèrsias demest los especialistas. Los ancians peatges suls ponts o a las dintradas de vilas e vilatges son uèi estats remplaçats per d'autres e es la toponimia que marca encara durablament l'espaci de las traças d’aquela istòria anciana.
(a seguir)
Isabèla Collomb
1 Astor, Jacques. Dictionnaire des noms de familles et noms de lieux du Midi de la France. Millau : Editions du Beffroi, 2002. p. 778
2 Saint-Marty L. Histoire populaire du Quercy. Des Origines à 1800. Cahors : Coueslant, 1920. p. 177
3 Paul Lebel ; Paul Maitrier. « À la recherche des anciennes limites. » In : Onomastica. Revue Internationale de Toponymie et d'Anthroponymie, 1ère année, n°2, juin 1947. p. 130
4 André Soutou. « Du Fiscus de Roque Cervière à la Lieu de de Malavieille » in : Bulletin du G.R .E.C. 61-62 (1991-2), pp. 16-17.
5 Jean-Pierre Chambon. « Contributions à la toponymie de la Lozère, principalement d'après les sources médiévales » in : Revue de linguistique romane, n° 78/1, 2014. et « Notes étymologiques et philologiques ». Publié par Etudes Héraultaises, 2004. [en ligne]. p. 124.
6 Jacques Astor. Dictionnaire des noms de familles et noms de lieux du Midi de la France. Millau : Editions du Beffroi, 2002. p. 331.
7 Franck R. Hamlin. Dictionnaire Topographique et Étymologique de l’Hérault. Montpellier, Etudes Héraultaises, 2000. p. 158
8 Paul Lebel ; Paul Maitrier. « À la recherche des anciennes limites. » In : Onomastica. Revue Internationale de Toponymie et d'Anthroponymie, 1ère année, n°2, juin 1947. p. 130
9 Bénédicte Boyrie-Fénié, Dictionnaire toponymique des communes. Lot-et-Garonne, ed. CAIRN e Institut Occitan, Pau, 2012, p. 165-166.
10 M. Rossiaud. « Les haleurs du Rhône au XVe siècle » in : Actes des congrès de la Société des historiens médiévistes de l'enseignement supérieur public, 7e congrès, Rennes, 1976 : Les transports au Moyen Âge. p. 286.